VEURE LES COSES COM UN INFANT
Recordo que quan estudiava primer de l’antic B.U.P. a l’assignatura de llengua castellana em van fer llegir i estudiar, com exemple d’humor negre, un relat on s’expressava en primera persona, la idea de com es veuen les coses físicament des de la perspectiva del que és petit. Veiem la taula més gran, les coses més altes, etc... l’humor negre de l’escrit residia que el personatge es pensava que, un cop mort, s’havia reencarnat de nou i explicava, il·lusionat, com veia de nou el món i es ventava de recordar l’ésser que havia estat, quan en realitat no s’havia reencarnat de nou en un bebè humà, sinó en un simple escarabat que acaba xafat per un peu d’un humà.
Més enllà de l’humor del relat, si que recordo que la idea d’uns ulls que miren des d’un punt de vista físic més baix, la vaig trobar d’allò més exquisida. I vaig pensar en alguns dels records que tinc de quan era petita. Petits flaixos de memòria que de ben segur amb el temps he transformat, però no pas la seva essència: retalls que et recorden com vas descobrint-te a tu mateix i al món que t’envolta. No puc dir a quina edat, però suficientment gran com per seure a la tassa del wàter, recordo un flaix de mirar la nuesa del pare i de la mare, entrant al lavabo, i tenir una petita consciència que va fer que em mirés i em distingís com a dona. Era diferent al pare, m’assemblava més a la mare. No recordo res més. No recordo si vaig preguntar res. No recordo si més enllà d’aquesta presa de consciència va passar res més en aquell moment o ho vaig assumir tant naturalment com el fet en si de la nuesa dels pares entrant i sortint del lavabo.
Més enllà de l’humor del relat, si que recordo que la idea d’uns ulls que miren des d’un punt de vista físic més baix, la vaig trobar d’allò més exquisida. I vaig pensar en alguns dels records que tinc de quan era petita. Petits flaixos de memòria que de ben segur amb el temps he transformat, però no pas la seva essència: retalls que et recorden com vas descobrint-te a tu mateix i al món que t’envolta. No puc dir a quina edat, però suficientment gran com per seure a la tassa del wàter, recordo un flaix de mirar la nuesa del pare i de la mare, entrant al lavabo, i tenir una petita consciència que va fer que em mirés i em distingís com a dona. Era diferent al pare, m’assemblava més a la mare. No recordo res més. No recordo si vaig preguntar res. No recordo si més enllà d’aquesta presa de consciència va passar res més en aquell moment o ho vaig assumir tant naturalment com el fet en si de la nuesa dels pares entrant i sortint del lavabo.
Quan som conscients del nostre gènere? Jo no tinc fills, pel que només puc parlar com “antiga” infant i com a tieta. La meva germana té un fill de 20 mesos i n’espera un altre per finals de gener. No tinc contacte diari amb ell. No sempre el tinc setmanalment, per bé que s’intenta que sigui així. Vius a distància l’aprenentatge i aportes el que pots (o vols) i el cuides i és el teu centre d’atenció quan el tens a prop. No eduques directament, però participes en el seu aprenentatge de manera més o menys activa, més o menys intrusiva. En qualsevol cas veus i comentes el què aprèn a la llar d’infants, a casa i descobreixes com va aprenent sobre el seu cos i sobre tot allò que els envolta. I conseqüentment, et preguntes quan vas anar tu aprenent-ho tot. Amb 20 mesos, en Marc és conscient de ser un nen? Sap què és el nas, que són les orelles, els ulls... i bona part de la seva anatomia, però ¿quan agafa l’infant consciència de gènere? Veu ja, amb menys de dos anys, diferent al pare de la mare? O els veu igual? I, depenent del què fa un i altre en relació a ell, els diferencia? Evidentment, estic segura que hi ha estudis científics al respecte. Parlo més des del sentiment i la curiositat d’algú que ha de fer memòria sobre quan era petita i que recorda petits retalls de vida que li han quedat marcats com a fites. Aquesta que he explicat del lavabo n’és una, però en tinc alguna que altra.
En fi, no he volgut, en motiu al Dia Internacional de l’Infant, parlar de els problemes globals de maltractaments, agressions sexuals, fam i pobresa... que per bé que evidentment em preocupen, en podem parlar qualsevol dia de l’any. Volia donar una visió més íntima i positiva sobre la importància de l’aprenentatge i de la motivació per a la curiositat.