Aquest serà un espai per opinar sobre articles, programes, publicitat... per tot allò que els mitjans de comunicació, inclosos els que ja trobem i utilitzem per internet. Es tracta de fer opinió basada, no pas crítica destructiva o crítica per la crítica. Es vol crear un espai on, des del sentit comú i el respecte, es pugui parlar i trencar els tòpics i alhora buscar solucions.
Però no només això. Des d'un text, d'una disertació o des d'un anunci, es pot crear. És per això que pot existir una certa relació entre aquest apartat i el següent, pensat per escriure-hi reflexions personals, experiències, idees, teories, no tant tretes d'enlloc sino només de nosaltres mateixos.
Ambdós apartats estan oberts, i així hauria de ser, a homes i dones. Sense distincions. Com s'ha dit, la visió masculina, per assolir un objectiu com aquest és primordial. De les reflexions que cadascú aporti, tothom podrà opinar-ne, preguntar, afegir, argumentar-hi a favor o en contra. Crearem un diàleg que aporti contingut als lectors.
Cal abstenir-se de les crítiques ferotges i sense sentit. Si no s'és constructiu i dialogant, no s'avança. L'objectiu de tot plegat és l'avenç i la millora de la nostra societat. No com una redemsió allunyada de la realitat quotidiana, sino des de la vida de cadascú... pensant en el dia a dia. Amb tot allò que es pot aportar.
Finalment obrim les portes a la visió de nens i nenes i de la joventut. Perquè la seva visió és la visió de la societat futura. Amb els seus somnis, amb les seves fantasies, amb la realitat quotidiana viscuda per ells, podem conèixer bé què volem canviar per millorar. Fem-los partíceps de la nostra ambició i convicció, per que ens ajudin, des de les seves possiblitats.
Només un petit comentari.
Que dos persones que van nèixer en el cos d'homes se sentin dones i decideixin canviar de sexe per estar d'acord cos i ment és una cosa que res té a veure amb la tendència sexual que puguin tenir. A l'igual que nèixer dona i ser lesbiana és completament factible i no té res de malaltís, dos dones transexuals lesbianes ho són igualment. Crec que no cal afegir res més.
CSG
4 de desembre de 2006
Què el govern d'Entesa sorgit de la majoria parlamentària de tres dels sis partits polítics que formen el nostre Parlament no és paritari és obvi. Si mirem els diputats de la cambra, veurem que tampoc hi ha paritat. La dificultat per assolir llocs d'alta política al nostre país és evident. Davant de la paritat de l'Executiu espanyol que el President Zapatero va impulsar a l'inici semblava haver sembrat una llavor definitiva per a forçar la discriminació positiva. Però no, no és així. Ens trobem amb una minsa representació femenina en l'Executiu català. Si mirem els noms segons el partit, veurem que el PSC és l'únic que manté paritat. ERC de cinc conselleries només una dona és responsable d'una d'elles. No obstant, cal dir que en l'anterior legislatura la presència femenina d'ERC va ser superior. I els d'IC-IU, no n'aporten cap.
Però si ens quedem només en aquesta anàlisi numèrica i superficial crec que ens equivoquem. Estic a favor de la discriminació positiva de cara a una paritat en tot. No obstant, no estic d'acord amb una discriminació positiva qualsevol. M'interessa la igualtat d'oportunitats. Davant de dos possibles candidats dels dos gèneres, igual de capacitats un i l'altre, crec que actualment és bo que hi hagi una discriminació a favor de la dona. Preguntem-nos, doncs, si s'ha escollit els Consellers per les seves capacitats i si hi havia la possibilitat d'aquest tipus de discriminació positiva. Són els millors Consellers (en genèric) possibles pel Departament que han de dirigir? O s'ha escollit més pensant en estratègia política -mal entesa-?
A París, mentrestant, una dona s'ha imposat com a presidenciable del Partit Socialista Francès. Derrotant pesos pesants, sembla que vol donar aire fresc a un partit cansat. No entrarem en política, entenent que no es vol qüestionar el pensament polític, sino la seva capacitat i lideratge. Per ara, per bé que amb flaqueses com tants altres polítics, a demostrat tenir mà dreta per l'alta política. No obstant, se l'ha titllat de fer una política tova. Tova? parlar d'igualtats d'oportunitats i d'educació, o de millora de la vida dels francesos és ser tova? El motiu és que no ha parlat de temes seriosos com el de la situació de l'economia francesa. Que ho han fet els altres? Un cap visible, un lider, no està sol. Ha de saber de tot, però té un personal darrera per tal que mai es quedi en blanc. Sembla que tothom oblidi que l'Estat Espanol té actualment un president que va arribar feble al poder, pel què fa a lideratge i que amb el temps ha anat consolidant una imatge diferent. Li deien paiorativament el "sosoman" i li criticaven i se'l critica pel talant, i podem parlar dels molts defectes, de les promeses no acomplertes i de mil coses més. Però aquell personatge sense pebre, s'ha convertit en un personatge un pèl més salat. Ségolène Royal li passarà el mateix. Fins l'abril, quan hi haurà la primera votació per a la presidència, l'aniran amotllant, com si es tractés d'un personatge de plastelina. La pregunta és si continuarà sent femenina i fent la política d'una altra manera, o l'amotllaran i es deixarà amotllar per ser una altra dona masculinitzada. Fixem-nos amb Margaret Theacher, la dama de ferro, quin tipus de rol desenvolupà? I Merkel, a Alemanya, ha aconseguit continuar veient el món des de la perspectiva de gènere? Tot plegat és complicat. On és la ratlla entre una cosa i una altra? Però és cert que els rols socials estan molt marcats i no s'accepten amb facilitat els grans canvis. Però anem pel bon camí.
CSG
1 de desembre de 2006
Una imatge pot valdre més que mil paraules, diuen. La vinyeta que al novembre ens oferia en Nando a el Periòdico crec, que a finals de novembre, és d'aquelles que et fan riure i pensar. No poden deixar-te indiferent. Després de la brillant idea dels pisos Llauna de sardines de 30 metres quadrats de la Ministra de l'Habitatge de torn, hem d'escoltar com cada cop és més difícil comprar o llogar un pis decent i alhora, com hi ha polítics que porten temes d'urbanisme alhora que no deixen els seus negocis immobiliaris, creant-se situacions indecents de corrupció. No he escoltat encara cap polític que plantegi que no es podran tenir interessos personals si s'és responsable d'urbanisme. Per altra banda, tenim el món de les immobiliaries que asseguren que no hi ha bombolla i que no explotarà. Ens diuen que són els preus que marca el mercat (coi, jo creia que hi havia un cert mercat lliure).
Bé, i des de fa temps sentim alguns polítics que diuen que si la gent s'hipoteca o compra pisos a aquests preus és perquè s'ho poden permetre. Després escoltes casos de gent que deixa més de tres quartes parts del seu sou en pagar la ditxosa hipoteca. Vaja, que els pisos són de caixes i bancs, fins que no es demostri el contrari. D'altres et diuen que ajudaran a les parelles joves compromeses a crear famílies (tenir fills) perquè es puguin independitzar. Sembla ser que les persones que no tenen parella i que tenen el doble de dificultat per independitzar-se (només compten amb el seu sou), aquestes no tenen dret a les ajudes. NO ANEM BÉ. Segons la tant estimada constitució, i si no m'equivoco, també ho diu l'Estatut, tota persona té dret a un habitatge digne. Bé, jo em conformaria en tenir la possibilitat de tenir-lo. Tinc 30 anys, estic separada, i no veig possibilitat, actualment, d'independitzar-me. Visc amb els pares, perquè posats a compartir, prefereixo compartir amb ells que no pas amb persones a qui no conec. Tinc la sort de poder viure amb llibertat i tenir uns pares que em respecten la meva vida i jo la d'ells. Però escolteu, jo espero que algun dia em pugui independitzar. De veres. El fet de ser dona, anem a dir-ho, no ajuda. No és el meu cas, però no ho dic jo, sino les dades, que les dones cobrem encara ara menys que els homes per tasques similars.
En fi... que en parlarem més, ja us ho dic!
CSG
1 de desembre de 2006
És ben curiós com es pot perdre el temps criticant el què fan els altres. A l'actiru italiana Gina Lollobrigida li agraden els homes joves. I sembla que al seu futur marit, li agraden les dones més grans. Bé, i què? En realitat, res de res. Sembla ser que és un pecat encara avui que una parella tingui una diferència tan gran d'edat. Una cosa és qüestionar-nos si hi ha massa coses en comú entre dues persones de generacions tan distants. Però en qualsevol cas son dues persones adultes que decideixen lliurement estar una amb l'altra. Evidentment algú em pot titllar d'innocent i dir-me que tot plegat és una farsa, que no hi ha amor sino interès. I què? la pregunta és la mateixa: i què? és una decisió adulta i no som ningú per jutjar-ho.
Ha arribat un moment on tothom pot opinar de tot sense més fonament que el que la premsa del cor ens ofereix. Xafarderia de la lletja. De la que fa mal. Xafarderia de la interessada. Ara mateix ja val tot. I és igual si és viu o mort el personatge, per treure'n tots els draps bruts. En el cas que ens empara, no hi ha, en realitat res de dolent. Enveja, tal vegada, d'aquells que han somiat amb una de les actrius més sexys de la seva joventut? O enveja perquè ha trobat un home força interessant i ben posicionat? Ves a saber. En qualsevol cas, viu i deixa lliure. Siguem respectuosos amb la vida dels altres i que hom ho sigui amb la nostra.
Perquè... algú s'ha preguntat si realment és factible que s'hagin enamorat i siguin feliços? No és més bonic pensar això, que no pas crear el morbo de l'edat? Que no pot ser que un home jove li agradi una dona molt més gran i que la trobi sexualment interessant? Que una dona gran no pot gaudir del cos i de la ment d'un home jove? I al revés.... ai, al revés! Sembla que hem oblidat que no fa tampoc tant temps, homes de 50 i 60 es casaven amb noietes de 18 (ben verges, ben boniques) i moltes sense més consentiment que els dels pares, que ja els hi anava bé. Llavors, socialment estava molt ben vist. En canvi, al revés, la dona que mantenia relacions amb un de més jove, se la considerava una qualsevol. Hi ha un quadre magnífic del nostre Casas, À plain air, on una dona parisina, està prenent una copa de vi a Montmatre. Sola, sense més companyia que ella mateixa. És un quadre preciós, deliciós i bellíssim. Doncs a la seva època va causar tal rebuig que de poc és retirat de l'exposició. Una dona sola en un bar, es considerava una prostituta. No podia anar enlloc. No passava el mateix amb els homes, evidentment. És curiós com encara ara està més ben vist que un home gran estigui amb una noieta jove, que al revés. Sembla que ens preocupa més pensar en la sexualitat morbosa de la diferència d'edat que en la nostra sexualitat. Bé, tot plegat són pensaments meus, i res més.
CSG
1 de desembre de 2006