DONES D'ESQUERRES

PLOMA PER A ESCRIURE: enllaçant amb el mobbing

PREVIA: G.C.V. es la protagonista d'un escrit anterior meu, Mobbing a la feina , on explicava la situació de mobbing que ella havia viscut. Avui he rebut aquesta carta i us en faig partíceps, no sense dir-li que el fet de parlar-ne és per canviar les coses i que ningú visqui mai més situacions com les seves.

_____________________________________________

Estimada Cristina:

Antes de nada felicitarte por tu recién nacido proyecto que me consta está lleno de ilusión e importantes intenciones. Me enorgullezco de tener amigas como tú: buenas personas y con unos valores morales inamovibles y sinceros.

Por otro lado, me alegras haciendo referencia a un problema importante que he padecido en mis carnes hace muy poquito y del cual no estoy segura aún de haber superado, por más que quiero olvidarlo. El Mobbing o Acoso Moral y Laboral.

Es bien cierto todo lo que explicas en tu página respecto a mi caso. Es muy duro tener que enfrentarse una sóla a una batalla desigual y sin cuartel, en la cual hubo momentos que dudaba hasta de la realidad misma. Gracias a Dios he contado siempre con tu valiosísima ayuda igual que con la ayuda de nuestro amigo A. Sin vosotros ni tan siquiera hubiera sido consciente por lo que estaba pasando ni de lo que me estaban haciendo.

Muchas veces me he sentido llena de rabia e impotencia, engañada y puesta en tela de juicio por familiares y algunos amigos que no se creen que me hayan hecho una cosa así. Es duro enfrentarte en inferioridad de condiciones, aún teniendo todos los datos y hechos bien organizados y anotados cual redacción o relato. Eso sin contar con la conversación con los jefes animándome a resistir pues iban a poner en su sitio a la hostigadora. Al final lo único que cuenta son los números en la empresa por más que el jefe vaya de buena persona; aunque en este caso no le veo yo mucho sentido. Aún ronda por mi cabeza el por qué fui engañada hasta por los jefes cuando lo más fácil hubiera sido darme la carta de despido en 15 días y Santas Pascuas. Tal vez de ésta manera hacen más patente su autoridad y superioridad.

Pero ya te digo, con toda la lucha y las armas de las que me han dejado disponer, no he llegado a nada. Ni tan siquiera a una explicación, ni tan siquiera a presentar batalla ya no para conseguir más dinero sino para poner en su sitio los valores morales por los que nos tenemos que regir en teoría. Si quise luchar no fue por dinero.

Y aún no lo tengo nada claro. Tengo que volver a buscar trabajo y me he jurado no volver a la hostelería (y no porque no me guste, sino precisamente por los abusos a los que somos sometidos los trabajadores de estos servicios) Tengo muchas dudas. ¿Pedirán informes las empresas a las que presente el C.V. a mi antigua empresa? Porque si es así ya la hemos cagado. ¿Dejar la medicación será un problema? ¿Realmente estoy preparada para enfrentarme a un nuevo trabajo, un nuevo sistema, nueva gente...? Porque el tema de la baja es harina de otro costal, cuando ves que ponen en duda tu estado anímico y emocional, y hasta el físico.

Todo burocracia y papeleo que no sirve de nada. Me da la sensación de que todo el mundo (desde elmédico de cabecera hasta el abogado) lo único que les interesa es hacer su trabajo con el mínimo esfuerzo. Al final tengo la sensación de haber perdido el tiempo con todo esto, y aunque tengo ganas de empezar a caminar y realizar mis propios proyectos, tengo mucho miedo. Miedo a enfrentarme a personas sin escrúpulos, miedo a volverme insensible e interesada. Miedo a seguirles el juego. Miedo a seguir fracasando.

Esto no se cura así como así. Las secuelas no las conocemos ni los que padecemos esta clase de acosos. Desgraciadamente he sufrido muchos acosos en mi vida, en mi infancia, y no creo que se terminen aquí. Las Mujeres tenemos que luchar a diario por nuestros derechos y por nuestra libertad, nadie lo va a hacer por nosotras. Y ni se te ocurra dar un paso atrás ni para tomar impulso... Eso sí que me ha quedado clarito! Y como dice mi amigo Q. "Debo cambiar el chip y mirar a los demás como a mis enemigos hasta que me demuestren lo contrario, y no como hacía hasta ahora, que todos eran mis amigos" Lo que nunca haré es ir de perdonavidas ni de verdugo. Hay clases y Clases de personas.

De nuevo Gracias, Cristina. Te Quiero.

G.C.V.
12 de desembre de 2006

Tornar al encapçalament;

PLOMA PER A ESCRIURE: Per a l'eradicació de la violència

Mentre estava menjant un bocata davant de l’ordinador, he decidit tractar de plasmar els meus pensaments sobre el tema. No gaire desenvolupats, prou simplistes, però son els que tinc. Jo m’ho plantejo així: “Per a l'eradicació de la violència” i punt. El problema el tenim totes i tots. La violència és essencialment una manca de respecte per l’individu i els seus drets, portat a l’extrem. Significa que unes persones no reconeixen el dret a la seguretat i a la integritat física i psíquica d’altres. Significa que els drets d’un (o una) prevalen sobre els d’una (o un) altra/e. Aquest binomi de dominador/a i dominat/da ha existit i existeix no només en el camp del gènere, sinó a tots els camps socials, l’econòmic, de classe, intel·lectual, jeràrquic, etc. És, en fi, un mal endèmic de la humanitat. Cal, doncs, estudiar quines han estat, o poden ser, les metodologies a aplicar a les confrontacions de conflictes en altres àmbits per a solucionar cada cas. No crec que hi ha més solució generalitzada que cultivar el respecte pels demés. És més, a l’estudi dels individus violents, existeix una profunda manca d’autoestima, i per tant de respecte per si mateix. A part, sembla que la motivació negativa sigui la única forma dinàmica per a tractar aquest mal, és a dir, el càstig, o al menys, l’amenaça i la conseqüent por a aquest. Però tot i haver càstigs, sempre hi ha aquells (en masculí, perquè els homes sembla que predominem entre els violents, al menys físics) que transgredeixen les normes socials i les lleis, sigui vers les dones, els nen o els altres homes. Per resumir, cal imbuir la societat d’un profund sentit de respecte per si mateix i, per tant, vers el seu proïsme, sigui dona o home. Cal pensar en una societat diferent, menys agressivament competitiva, igualitària i equànime: una comunitat radicalment social i republicana.

Jordi Vilanova i Karlsson
11 de desembre de 2006

Tornar al encapçalament;

PLOMA PER A ESCRIURE: Donem-nos la mà

Unir-se o dividir-nos? Hi ha moltes maneres d'entendre la lluita per a la igualtat de gènere. N'hi ha que consideren que la lluita ha de ser, només, de les dones. Obliden que la societat està formada pels dos gèneres i que no comptar amb ells és fer inútil la lluita. I dins de les que tenen aquesta visió, hi ha aquelles que jo anomeno masclistes (primer les anomenava castristes... reconec que és un mot prou poc educat com per no mantenir-lo, així que el canvio autocensurant-me pel bé comú). Masclistes són aquelles feministes que entenen que el què cal és acabar amb el patriarcat i imposar un matriarcat clavat a l'anterior règim: és a dir, que passaríem del domini masculí en la societat al domini femení i caient, per tant, en els mateixos errors pels que tants hem lluitat per eradicar. Al meu entendre, tot plegat un feminisme mal entès. Moltes d'aquestes dones no volen sentir ni dialogar amb les seves germanes de lluita, n'hi ha de molt dogmàtiques i que no creuen en la diversitat d'opinions i punts de vista. Llàstima! la seva dioptria ens divideix encara més i ens allunya del nostre objectiu real: la igualtat d'oportunitats.

També hi ha dones que creuen en la participació activa dels homes, però supeditada a la revisió femenina (no sigui cas que les seves opinions, les seves propostes o les seves queixes puguin anar en contra de les nostres idees i ens fessin rectificar si ens equivoquem: no deixem que s'equivoquin i no rectifiquem quan ho fem nosaltres). En realitat és un feminisme masclista ocult, al meu entendre. Deixem que participin sempre que les seves idees siguin les nostres. I passem pel tamís tot allò que pugui ser contraproduent per la nostra causa. Però de quina causa parlen? De la igualtat d'oportunitats, evidentment que no.

Després hi ha les que jo anomeno feministes paritàries. Majoritariament accepten la participació lliure dels homes en relació a la mal anomenada política de gènere. No obstant, creuen que cal posar per sobre de tot la paritat entre home i dona sense plantejar-se si les persones, més enllà del seu gènere, són competents per allò que se'ls reclama. En fi! Que és millor, per exemple, que en el govern hi hagi igual número de dones i homes encara que no estiguin prou preparades o preparats, que no pas posar els millors en cada departament per millorar el país. La discriminació positiva, per a mí, és vàlida només, si entre dues persones -home i dona- igual de preparades, se li dóna el lloc a la dona. Però només si están igual de preparades. Això si que porta a la igualtat d'oportunitats i, permet pensar que tard o d'hora la discriminació positiva no serà necessària.

Un dels primers problemes a resoldre per tal d'assolir el nostre objectiu (la ja famosa igualtat d'oportunitats), és la desunió social al respecte: primer entre les pròpies dones. Després, entre homes i dones. És responsabilitat nostre, acceptar les diferents maneres de veure les coses. Tantes vides, tantes opinions. Perquè de les diferents opinions i idees, sempre en surten punts en comú, per a treballar. De la història de la humanitat en relació a les dones, en podem treure lliçons magistrals de coses que cal canviar i d'altres que cal seguir. De la història del feminisme, tres quarts del mateix. Dels tòpics, en podem treure coses bones i dolentes. De tot, és així, se'n pot fer ús per la causa.

Cal crear ponts de diàleg entre associacions, entre persones. Cal parlar amb tothom. Cal UNIR-NOS. Donar-nos la mà per a treballar plegats. L'objectiu és factible. Però cal treballar: sembrar per a recollir. I això és el que pretenc. M'hi voleu ajudar?

CSG
7 de desembre de 2006

Tornar al encapçalament;

PLOMA PER A ESCRIURE: No vull ser home

Deixeu-me dir d'entrada que aquest escrit no pretén ser crític amb el gènere masculí sino amb el femení. I en realitat, amb la societat. Dit això, permeteu-me explicar el títol prou contundent de "No vull ser home". No es tracta de tornar a dir que estic orgullosa de ser dona. És obvi i innecessari. No, no vaig per aquí. És pot trionfar a la vida sent realment una dona? Bé, hi ha una pregunta anterior que intentaré contestar ràpidament: l'objectiu de la vida ha de ser trionfar? En cert sentit sí. Sempre que entenguem això de trionfar en un sentit ampli on entri una gran quantitat de coses diferents, com ser feliç, aprendre, gaudir, estimar i ser estimat, treballar per viure i no viure per treballar, entre d'altres. No obstant, quan pregunto si es pot trionfar sent realment una dona, redueixo el significat de trionf en el món laboral, això sí, repercutint en la vida familiar i personal. Quantes de les lectores han hagut de passar per l'humiliant moment en què en una entrevista de feina et preguntin si tens intenció de tenir fills o si ja els tens? I davant d'una pregunta tant poc adequada, quina ha estat la nostra resposta? I si la resposta ha estat afirmativa, a quantes us han donat el lloc de treball? Ai l'as! Vet aquí una vegada una noia d'uns vint-i-tants anys que, només acabada de sortir de la facultat d'empresarials havent estudiat administració d'empreses, entra a treballar en una empresa mitjana. Treballa i, alhora, estudia un màster per millorar. A poc a poc, va pujant de categoria i acaba el màster (o dos) i alguns cursos que li han proposat a l'empresa. Ella mai té un no, per resposta. Sap que si vol trionfar en aquest món empresarial no es pot permetre equivocar-se i, molt menys, negar-se a res en l'àmbit professional. I vés per on, arriba el dia que ella esperava; el dia que el Director Gerent li proposa entrar a formar part de l'Equip Directiu. Radiant, feliç... es mira al mirall i se sent orgullosa. Durant els anys de joventut ha renunciat gairebé del tot a la vida familiar. Va trencar amb diferents parelles fins que es va enamorar d'una persona molt similar a ella. Tampoc té més amics que els col·legues de la feina, aquells amb qui va a sopar i parlen de feina, i pensen en la feina, i viuen per la feina. El Director Gerent està orgullós d'una dona que és capaç de renunciar a tot per l'empresa. No és habitual. Molts homes ho fan, però les dones no. La jove és molt vàlida i ell no és masclista. Vol dones intel·ligents que treballin molt i bé. Que no tinguin horaris. Que ho facin tot per l'empresa. Si senyor. Que no tinguin problemes alhora de viatjar, ni de quedar-se tota la nit treballant, o un cap de setmana... ella, és al seu davant i sap que és una bona decisió. Ella ho porta esperant ja fa temps. I ell fa la pregunta: suposo que entens que no ens podem permetre que entris a l'Equip Directiu i ens deixis perquè hagis decidit tenir un fill, oi? Ai l'as! Ella no vol renunciar a tenir fills! Però tampoc vol renunciar a la feina per la que ha lluitat tant. No és compatible? I el pare de la/les criatura/es, què? que no se'n pot responsabilitzar? Per què no li ho pregunten a tots els homes que formen part de l'Equip Directiu? No n'hi ha que siguin pares? No tenen vida pròpia, vida familiar? És que mai renuncien? Bé... la història acaba que no entra a l'Equip Directiu perquè no està disposada a renunciar a la seva maternitat i el Director Gerent li decep que una dona tant intel·ligent no entengui els motius pels que no pot acceptar una mare o futura mare.

Ja ho sé, poso un cas hipotètic. Podem mirar al nostre entorn i veure superdones pel carrer, que treballen, porten la casa, els nens i cuiden els pares, sogres i qui faci falta, més o menys (més aviat menys) a mitges amb els marits. I podem veure superdones de xarol que són socialment considerades grans mares, grans dones, per que tenen fills, es cuiden, i prenen el sol mentre algú cuida dels fills i fan les feines de casa. O dones que realment treballen però que els seus recursos econòmics els hi permeten no renunciar a la seva vida laboral plena. Poso per cas a una tal Esperanza Aguirre que es lamenta que amb el seu sou de Presidenta de la Comunidad Autónoma de Madrid, uns 8000 Euros al mes -més d'un milió tres-centes mil de les antigues pessetes cada mes, senyors!-, no arriba a final de mes (sort que no hagut de viure mai amb el sou mínim que marca la llei, oi?), que per molt que es lamenti, pot estar en Alta Política perquè té un entorn econòmic i social favorable. Deixo la crítica a banda perquè em vull centrar en el fet.

Quines conclusions es poden treure de tot plegat? Anem a pams:

Primer de tot, que moltes dones renuncien a la seva vida privada, familiar i social per tal d'assolir una posició laboral en relació a la seva capacitat i estudis. Això és dolent? No té perquè ser-ho pas. Depèn de si es renuncia definitiva o temporalment, per exemple. Què en diu la societat? La societat, a poc a poc, va canviant. No obstant, si bé quan un home decideix prioritzar la seva vida laboral vers la resta d'àmbits de vida és considerat una persona treballadora, responsable, madura, quan ho fa la dona, socialment és admirada per l'home no pas, pel fet de ser una dona amb empenta i amb els talents demostrats sino, pel fet de ser considerada com un d'ells. És a dir, com un home. Trionfa, perquè renuncia a una sèrie d'activitats que l'acosten a un comportament històricament masculí. Ara bé, si la seva parella és home i és ell qui renuncia a millors feines... socialment se'l considera un calçaces.

Per què l'empresari (o empresària, que també ho fan) és capaç de preguntar sobre les intencions de vida familiar d'una aspirant o d'una treballadora i no ho fa, gairebé mai, a un aspirant masculí? Per què es dóna ja per suposat que de la parella qui renunciarà a la seva feina o en part serà la dona? I, per què, davant de malalties o visites mèdiques dels fills, o problemes a l'escola, els professors truquen primer a les mares que als pares, en general? I per què s'exigeix als treballadors que facin més hores que les establertes per sistema i no per excepció i, el pitjor de tot, majoritàriament el treballador ho accepta? Per què no es treballa per la reconciliació de la vida laboral i familiar? I podríem fer-nos moltes preguntes similars. I podríem donar respostes molt diferents a cada una d'elles. Però val la pena reflexionar-hi.

Crec que és evident que arrosseguem una sèrie d'hàbits socials que han creat una forta inèrcia cap a la masculinització de la dona. Enlloc d'adaptar la societat a les necessitats de la gent, la gent s'adapta a les formes establertes de la societat. Sempre hi ha accepcions, però en aquest cas no és així.

No vull ser com un home per trionfar en l'àmbit laboral. Vull continuar sent una dona i fent les coses com a tal. I vull que la societat s'adapti a les necessitats actuals. En una societat on homes i dones treballen per igual, per tirar endavant la seva vida, cal canviar les formes i els continguts socials i adaptar-los aquesta societat. Vull veure com una cosa normal a la meva parella fent el sopar i havent comprat perquè ha arribat abans que jo a casa i, igualment, fer-ho jo quan arribi jo primer. Però no perquè faci doble jornada, sino perque els dos treballem i, per tant, ens repartim les feines. Vull que la mateixa iniciativa en l'àmbit familiar la tingui l'home. I vull poder treballar en igualtat d'oportunitats, sense renunciar a la meva feminitat ni a la meva vida privada. I que l'home pugui fer exactament el mateix. Igualtat en la diferència és igualtat d'oportunitats.

CSG
7 de desembre de 2006

Tornar al encapçalament;

PLOMA PER A ESCRIURE: 1 de desembre: homenatge al meu oncle

Ja fa 16 anys que ens va deixar. Jo, en tenia 15. Va ser un 24 d'abril si no m'equivoco i sí, ho he de reconèixer: igual que molts a casa, desitjavem que tot acabés d'una vegada, que deixés de patir. Però alhora erem tots concients de tot el que aquell procés significava. Quan li van comunicar que se li havia desenvolupat la SIDA va prendre una decisió que pocs l'haguessin pres: donar en vida el seu cos a la ciència perquè altres, els que venien darrera, poguessin viure amb bona qualitat de vida.

Què puc dir del tiet Enric? No negaré que sempre l'he tingut i el tindré idealitzat. Com tothom tenia coses bones i dolentes, virtuts i defectes. Però el que és important és que era una molt bona persona, disposada a ajudar als altres. Va decidir viure intensament la vida i la SIDA li va caure, com a tants, com un gerro d'aigua freda. No obstant això, va saber dur tot el procés no només en gran dignitat sino, inclús, trobant la part positiva de les coses allà on els altres no hi veien res. Em nego i em negaré sempre a jutjar els seus actes, no com d'altres que els preocupava més que confesés les seves "perversions" per guanyar-se un cel amb el que no creia. Perquè a part de la batalla contra la malaltia s'encetava una batalla contra la societat. Parlem dels inicis de la malaltia, quan no se sabia ben bé com es contagiava i et deien que gairebé ni el toquessis, no fos cas. Parlem quan les parts més retrògades de la societat endimonitzaven la malaltia deixant-la a mans de pervertits, luxuriosos i drogadictes. Ai, que no me n'oblidi! Homosexuals i bisexuals! No. Em nego a jutjar els actes de ningú! Qui sóc jo o qui som nosaltres per jutjar els actes dels altres? Seguim la Bíblia per un instant i diguem que qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. El que fa bona o mala persona són els seus actes i ell n'era i molt de bona persona. Què em cal més?

Recordo que jo em vaig adonar amb 12 o 13 anys que les coses no anaven alhora. El tiet ingressava cada sis mesos a l'hospital, a Can Ruti, amb el Dr. Clotet. A casa no ens van dir res, només que necessitava revisions periòdiques. En realitat no era cap mentida, però ens sobreprotegien sense adonar-se'n, i no veien que tard o d'hora ho hauríem de saber. Amb el temps aquelles revisions es van convertir amb massa constants, i cada dos setmanes ingressava per alguna cosa. Va arribar un moment que la meva germana i jo vam forçar als pares que ens expliquessin què passava. En realitat, havíem arribat nosaltres mateixes a la mateixa conclusió. Entre els síntomes visibles degudes a la medicació i la mort o malalties dels amics que freqüentava, les vivències que ningú ens amagava per bé que les coneixíem a mitges, havien estat prou pistes per averiguar la veritat. La reacció va ser la d'una pinya al voltant. La maduresa de les dues era notòria, per l'edat que teníem. Quan vam preguntar directament el què passava ens van dir la veritat.

No cal dir que la malaltia, en aquell moment, era demolidora i de mort segura. El patiment era constant i molt dur i cada cop anava a més. I tot i així, podent patir menys, el tiet Enric va decidir que l'equip del Dr. Clotet usés el seu cos, la seva persona, com a conillet d'índies per aconseguir, algun dia, resultats perquè d'altres no visquessin el que ell va haver de viure. No sóc capaç de trobar una forma més noble de donar-se als altres. Tot i el patiment, crec que el tiet va ser feliç els últims temps. Va estar recolzat per la majoria dels seus. En qualsevol cas, la dona i els fills, la meva tieta i els meus cosins vaja... la seva germana -la meva mare- i tots nosaltres, altres germans i família, hi vam ser, cadascú a la seva manera i amb les seves possibilitats. Tenint 14 anys i començant el batxillerat, jo no podia fer massa més que ser dolça i entrenyable amb ell. No era cap esforç, al contrari. Era un plaer. El tiet desprenia bon rotllo i podies tenir converses meravelloses. Ja ho sé, probablement l'estic idealitzant. Però em fa l'efecte que el puc idealitzar més en altres coses, la conversa i el bon humor eren virtuts reals de la seva persona.

Poc abans del 23 d'abril, vaig anar a l'hospital. El tiet ens mirava amb els seus ulls, molt oberts, la cara enfonsada i xuclada per la malaltia, però els ulls oberts com mai. No es perdia cap detall. Ja no podia parlar. Gairebé no ingeria res i tots sabíem que s'acostava el final. Recordo i dubto que me n'oblidi mai que li vaig fer un dolç petó al front, sent molt concient que probablement aquell seria l'últim. La mare, que com tothom, no sabia com es podia transmetre la malaltia i no sabia si el contacte físic d'un petó podia ser perillós, m'havia dit que tal vegada no era bona idea. Però jo no volia acomiadar-me amb una carinyosa agafada de mans. Vaig fer-li aquell petó molt conscientment, disposada a assumir un risc. Era el meu tiet i volia acomiadar-me'n. I ho vaig fer. La mare no em va dir res i mai m'ho va retreure. Crec que ho va entendre. Cadascú és responsable dels seus actes. Jo també.

Ell patia i ho sabíem. Va arribar el dia de Sant Jordi, aquell dia els pares fan anys de casats. A la nit ho vam celebrar. No em fa vergonya dir que vam brindar desitjant que el tiet deixés de patir. I aquella nit, la nit del 24 d'abril, per fi, tot es va acabar. No diré que no fos dur. Ho va ser. La pròpia malaltia, l'entorn social i totes les circumstàncies feien de tot plegat quelcom més difícil. Però crec que ho vam fer tan bé com vam saber. I qui millor ho va fer va ser ell. Orgull de neboda? Doncs si, es pot dir que si. Però la seva lluita personal va ser un exemple per a tots.

Avui, en el Dia Internacional de lluita contra la SIDA, és difícil no pensar-hi. I per bé que al primer món els malalts de SIDA han millorat moltissim la seva qualitat de vida i inclús ja es comença a parlar de malaltia crònica, no puc oblidar el patiment de molts malalts a la resta del món que, per haver nascut on han nascut, no se'ls hi permet seguir el mateix tractament i continuen patint i morint de manera indigne. Per tots ells, la lluita continua estan a l'ordre del dia.

CSG
1 de desembre de 2006

Tornar al encapçalament;

PLOMA PER A ESCRIURE: Mobbing a la feina

Un problema que afecta a molta gent, més enllà del gènere. Però vés per on, he viscut dos casos propers i, curiosament, els dos casos el pateixen dues excel·lents dones. No donaré noms perquè no vull posar a ningú en cap compromís i només n'explicaré un. L'altre me'l reservo per més endavant. L'assetjament laboral és real i té moltes cares. Però la conseqüència directa és fer mermar l'autoestima o anular la persona que el pateix fins al punt de que aquesta persona cregui que és no val per la feina que fa. En realitat, és un maltractament com un altre. En el sentit que tot maltractament planteja l'anulació de la persona i el control sobre aquesta. El que varia és l'objectiu del qui assetja: en el terrorisme contra la parella l'individu que assetja anula la persona per controlar-la, normalment per tenir-ne un control total. En el cas de la feina, l'assetjant el què pretén és anular la persona, normalment, per fer-la fora o limitar-li les funcions o, també, per treure's possible competència del damunt.

Aquest últim cas és, en part, el que ha patit els darrers mesos una molt bona amiga. Després de molts anys treballant en locals de nit sense estar donada d'alta a la seguretat social, decideix que ja és hora de treballar amb seguretat social. Un bon amic li ofereix feina. Se sent motivada i guanya en autoestima alhora que va aprenent una nova feina. En un moment determinat una amiga li ofereix una altra feina, similar, però no igual i ella l'accepta. Se'n va allà a treballar. Tot comença la mar de bé... aprèn i fa bé la feina. Apren mentre treballa. Coneix bé les seves pròpies limitacions, però hi posa tots els sentits i treballa per millor. Ella ho té això. És una dona lluitadora de mena. La vida no li ha posat fàcil les coses i sap el què és passar amb poc. Ha viscut molt i moltes coses. Les oportunitats les agafa al vol. És intel·ligent i sap que no les pot desaprofitar. Té dosis d'innocència laboral, té bon cor i creu en l'amistat. Treballa al costat de l'amiga, que té molta més experiència, probablement està molt més preparada i es coneix la casa. A poc a poc, les coses van canviant i, per acabar-ho de fer difícil, problemes familiar seriosos, la posen a prova. Però anem al gra. L'amiga comença a enviar-li missatges que els de dalt, els Amos, la volen fer fora. Perquè per bé que s'esforça, no en sap prou. Ella, porta temps demanant a l'amiga que li ensenyi més coses, però ella no l'ajuda. La noia no entén perquè l'amiga, a poc a poc, es va distanciant d'ella i sembla que no vulgui donar-li la mà. No ho entén. Paral·lelament, l'amiga està esperant un ascens. Serà responsable, per sobre d'ella. I també paral·lelament, els problemes familiars l'ofeguen, no la deixen respirar. Sembla que el món s'enfonsi al seu entorn. Qualsevol podria pensar que hi ha una conspiració real per negar-li la felicitat. Angoixes, por, sol·litud. Quan l'amiga ascendeix la cosa empitjora. Mentrestant, la meva amiga convida a sopar als propietaris per agrair que l'han ajudada amb el tema familiar. Ella creu que la volien fer fora, així li ho havia dit l'amiga. Però ells li diuen que no, que estan contents amb ella. Qùe passa aquí? Doncs resumint, podem dir que l'amiga tenia por de la competència i del bon rotllo que la meva amiga desprèn. Sembla que ara les coses canviaran. Els Amos saben del joc de l'amiga i li pararan els peus. Però no és així. Tot el contrari. La situació es fa totalment insostenible. A poc a poc es va quedant sola, anulada. La seva salut se'n recent. Recolzada per amics externs, va al metge i li dóna la baixa per depressió. És llavors quan l'empresa la truca per negociar. Negociar què? Es posa en mans d'advocats (d'aquest tema se'n pot parlar un altre dia). L'empresa, tot i estar ella de baixa, l'acomiada. Evidentment es denuncia un comiat improcedent... però feta la llei, feta la trampa. Abans de la trobada entre empresa i treballadora, admeten que el comiat ha estat improcedent. Ja no hi ha trobada. Al jutjat l'espera un finiquito i tot resolt. Si, tot resolt, perquè el mobbing és molt difícil de demostrar i l'hi han recomenat que ho deixi estar. No només l'empresa no pagarà pel fet d'haver acomiadat improcedentment, perquè al admetre-ho tot queda en no res, sino que el patiment i la depressió de la meva amiga, i la situació econòmica en la que queda (diguem-ho de pas), ningú en respondrà.

Senyors, mentre no ens prenguem seriosament aquest tema, això anirà passant. Què es pot fer davant una situació com aquesta? Qui li treu la mala situació que ha viscut i viu a la meva amiga? Quantes persones pateixen assetjament laboral i quantes aconsegueixen tirar endavant les denúncies? I quantes ni tan sols ho denuncien? Al mateix que sembla que hem agafat el bou per les banyes amb el tema del terrorisme matrimonial, cal fer alguna cosa amb el terrorisme laboral. No per ser més difós és menys greu.

CSG
30 de novembre de 2006

Tornar al encapçalament;